Grans amics fets jugant a escacs

Uns bons amics en el món dels escacs: 

Una de les coses que R. Lázaro Sr. va cultivar al llarg de la seva vida va ser l’amistat. Es portava bé amb tothom i tenia un gran nombre de coneguts tant per la seva feina de professor[1] i de director de centre educatiu[2] com sobretot pel seu caràcter obert i cordial i el seu interès per la gent i per solucionar les necessitats i problemes dels qui recorrien a ell[3] que considerava i tractava gairebé com si fossin els propis. Era una persona sociable, pare d’una família nombrosa de 7 fills, que gaudia molt en les celebracions familiars que reunien a desenes de parents de totes les edats[4]. Com també li agradaven les trobades socials i la vida de club. Però també tenia un cercle reduït d’amics íntims escollits que va conservar sempre un cop els va conèixer i que per molt temps que passessin sense veure’s sempre reprenien l’amistat al punt on l’havien deixat, com si s’haguessin vist feia poc. 

R. Lázaro S. al costat de F. Freixer jugant a l'equip del Folgueroles (1977)

Aquests amics  van canviar en el curs de la seva vida, degut sobretot al fet de marxar de Barcelona i establir-se en la comarca d’Osona a partir del 1967, i des del 1971 en que va reprendre la pràctica del joc dels escacs, els va trobar sobretot en aquest ambient, ja que el compartir l’afecció els unia i podien no sols fer partides amistoses al club sinó  passar de tant en tant moltes hores d’un matí o d’una tarda amb algun d’ells, a casa de l’un o de l’altre o bé a un local públic, que solia ser un bar o un restaurant, per fer tota una sèrie de partides consecutives i segons els casos fer un menjar junts o tenir converses abans o després del matx.  

Una partida amistosa amb el Dr. Brugulat. S'ho mira Romero. 

En aquest cercle íntim d’amistats, amb els que ell feia aquestes trobades hi havia Francesc Freixer (1917 – 2008)[5], el Dr. Josep Brugulat (1918 – 2001)[6], Narcís Rodas Sr. (1921 – 1984)[7] i Àngel Coromines (1927 – 2007)[8]. 

Fent una conferència a La Farga Lacambra, convidat per N. Rodas Sr.

En aquests matxs privats no li desagradava gens, ans al contrari, fer taules les partides o bé un resultat equilibrat, o al menys no massa desequilibrat[9], de victòries i derrotes, cosa que els permetia continuar jugant a gust en posteriors ocasions. Aquestes trobades per jugar, a iniciativa d’ell, van durar gairebé fins al final[10]. I en els últims anys eren on tots ells es trobaven més a gust jugant a escacs.

---

[1] Al llarg de més de 60 anys d’ensenyament foren molts milers els seus alumnes.

[2] Primer director d’una acadèmia a Barcelona, després d’un col·legi a Manlleu, més tard de l’Institut Jaume Callís de Vic i finalment d’una autoscola a Barcelona i molts anys de l’autoscola de Calldetenes.

[3] I sovint de forma espontània i tot, avançant-se a que li demanessin.

[4] El feien molt feliç els dinars de festes familiars que reunien a un restaurant o millor encara a casa seva a tota la família propera i a molts parents llunyans, com més eren més gaudia essent-ne l’amfitrió, això era vida per ell.

[5] Atleta en la seva joventut, botiguer a Vic, persona de forta personalitat i conviccions  i jugador durant anys dels equips del Institut i del Folgueroles.

[6] Metge cardiòleg i pintor, destacat en tots dos camps, que tornà a jugar a escacs a partir de 1974.Va jugar amb el Folgueroles i probablement fins i tot amb l’Institut, en les últimes competicions d’aquest.

[7] Químic de l’empresa de coure La Farga Lacambra i dirigent, organitzador i principal jugador de l’equip d’escacs d’aquesta. El seu cas és una mica especial, perquè va morir prematurament.

[8] Artista pintor de St. Julià de Vilatorta, també aficionat als escacs.

[9] I encara millor si era alternant, segons les ocasions, ara guanyant-ne algunes més l’un, ara l’altre.

[10] Els va sobreviure a tots, però als dos últims en morir, Coromines i Freixer, per menys d’un any l’un i per encara no mig any l’altre.

Trofeus d'escacs, primers anys 1970s

Trofeus familiars d'escacs a casa 

Els trofeus són els aconseguits principalment per Ricard Lázaro pare als anys 1950s, la Copa La Carabela del 1952 és la 3ª per l'esquerra, així com els guanyats per ell mateix o per algun dels seus tres fills també jugadors d'escacs als primers anys 1970s, essent feta la foto a la primera meitat o com a molt a mitjans de la dècada dels anys 1970s.  El quadre que hi ha a dalt és el de la seva llicenciatura en Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona l'any 1947. 

Ricard Lázaro Sr. com escaquista (II)

A partir de 1971 Ricard Lázaro Sr. va participar en campionats oficials, tant en individuals com en per equips. El seu equip en competicions catalanes va ser durant molts anys el Club Escacs Vic, jugant amb el Vic "A" i en algunes temporades en els primers taulers, si bé en els últims anys de la seva carrera, quan ja estava pràcticament retirat, va ser convidat a jugar unes quantes temporades amb el Parc Esports Taradell. 

R. Lázaro Sr. jugant en un dels primers taulers en la ronda final de l'Open de Vic de 1987.
El seu rival és un dels grans favorits, un jugador forani. Al costat seu juguen Solà i Sánchez 

  

Com a organitzador va ser, junt amb Jaume Portet, el principal impulsor dels Campionats Comarcals per equips de la comarca d’Osona, que van tenir 12 edicions entre els anys 1971 i 1982. En ells va dirigir als equips més exitosos d’aquestes competicions, l’Institut Jaume Callís de Vic (1971 – 1975) i el Folgueroles (1976 – 1979), amb els que també va jugar i amb els que va guanyar aquests torneigs els anys 1972 i 1974 i va quedar subcampió els anys 1971, 1973, 1976, 1977 i 1978[1]. I com a president i primer jugador del C.E. Vic va guanyar també l’últim campionat comarcal del 1982.

En la seva faceta directiva, va ser president de la Junta Gestora del C.E. Vic (1980 – 1982) i president del C.E. Vic (1982 – 1983) i primer president del Calldetenes (1990).

---

[1] Essent també 3è en la Lliga Comarcal del 1973 i guanyant també els 2 primers torneigs d’estiu, d’un sol dia, de Centelles de 1974 i 1975, tot i la presència d’equips de Barcelona ciutat i província.

De la nostra collita

Observacions i frases de la nostra pròpia experiència... 

De David Bronstein és l'afirmació “No sé perquè la gent poc coneixedora dels escacs[1] només presta atenció i es fixa en els campionats del món i en els campions mundials, o com a molt en els grans mestres més famosos i aspirants al títol de millor jugador, quan tots els escaquistes juguem al mateix joc”. 

I un altre destacat membre de l’élite dels escacs es va adonar d’un fet fonamental: “Els escacs són interessants pels seus errors”[2]. I aquests, com és natural i evident, els cometen més els aficionats que no pas els grans mestres[3].

L'experiència de jugar als escacs és, doncs, la mateixa. És fàcil comprovar que entre els escaquistes de més alt nivell passen les mateixes coses que entre els aficionats, l'únic que canvia és el nivell d'uns i altres. Però a part del fet que els mestres són més forts jugant i per tant guanyen als aficionats i han de vigilar més jugant entre sí, la màgia dels escacs és la mateixa per a uns i altres. 

Com a mostra, unes quantes frases d’aquella època sobre els escacs:

“El joc dels escacs és l’únic en que tu pots passar-te mitja partida intentant impedir per tots els mitjans una jugada del contrincant que veus molt bona i perillosa i que després en les anàlisis de la mateixa t’assabentis que el rival no tenia cap intenció de fer-la i  ni l’havia arribat a considerar, perquè ja d’entrada li semblava dolenta[4]” (Vila Parareda).  

“Tots els jugadors d’escacs solem tenir les nostres pròpies seguretats irracionals, sobretot en les partides més difícils o indecises: pot ser portar un determinat vestit amb el que ens sentim particularment bé i efectius o usar aquella estilogràfica que quan hem anotat amb ella les jugades hem guanyat quasi sempre i que ara ja reservem per a les grans ocasions, a veure si la coincidència no ens falla...”  (Un jugador vigatà als anys 1980s, però observacions semblants les han fet molts jugadors d’escacs).

“L’estil comarcal: esperar la badada [del contrari] per a decidir d’un sol cop la partida, fent la jugada guanyadora” (R. Lázaro Sanromà)

“Si una partida no està decidida en unes 20 o com a molt 30 jugades, és que alguna cosa falla” (J. Lázaro)  

“Una cosa que em passava sovint és que a les poques jugades d’una partida ja intuïa quin seria el resultat de la mateixa, és a dir que ja pressentia si l’acabaria guanyant, empatant o perdent” (R. Lázaro Medina).

I una de meva de més actual:

“No he sabut mai perquè he guanyat, ni tampoc perquè he empatat o perdut [5], el resultat d’una partida és un enigma [6]” (R. Lázaro Medina)

---

[1] I fins va afegir que com més desconeixedors dels escacs, més accentuada és aquesta característica.

[2] Un joc que no els tingués seria maquinal o com un exercici de matemàtiques. La cita literal és "Els escacs subsisteixen gràcies als seus errors" (Savielly Tartakower). 

[3] Tot i que no sempre i n'hi ha molts exemples. Un de recent que em ve de seguida a la memòria és el conegut vídeo del gran mestre xinès Wang Hao, de més de 2700 d’Elo, en una partida ràpida movent una peça sense adonar-se que així permetia que l’ex-campiona mundial femenina Alexandra Kosteniuk li fes mat en una.

[4] Com si digués “Juguem al mateix joc?”.

[5] Si s’ha comès un greu error, com és que ha passat?

[6] És gairebé com la sort, la fortuna.

Ricard Lázaro Sr. com escaquista

Ricard Lázaro Sr. com escaquista (I)

En la foto es veu a Ricard Lázaro Sanromà jugant a la final del VIII Open Internacional de Vic, l'any 1988. El seu Elo de la Federació Catalana d'Escacs va estar entre els 2000 i els 2100 punts durant forces anys, arribant en el seus millors moments a superar aquesta puntuació màxima, si bé en altres moments va baixar lleugerament de la mínima. Però, al igual que el seu joc, era molt constant i estable. Aquí està lluitant en els primers taulers de la competició, concretament en el 6è, contra un dels favorits, De la Riva, llavors amb un Elo de 2280. Al seu costat hi té a Padreny, un altre dels primers classificats.  

Quant a la seva carrera escaquista només se’n pot donar unes breus pinzellades, però com que tot i així seria molt llarg, es millor fer-ho en unes quantes parts:

Els inicis: 

Amb 15 anys, allà per l’any 1940. jugava a escacs al Tupinamba i va ser un dels membres d’aquest bar que, al ajuntar-se amb un altre bar del mateix barri de Gràcia de Barcelona on també hi havia un grup de jugadors, van donar lloc al naixement del club U.G.A. Tant abans com després de la fusió i la creació del nou club, un dels més potents de Barcelona i de Catalunya, estava considerat dels jugadors d’escacs més forts i, donada la seva joventut, més prometedors. Però aviat va deixar la pràctica activa dels escacs pels seus estudis universitaris, que el portaren a llicenciar-se en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona l’any 1947.

Als primers anys 1950s va jugar de forma esporàdica, guanyant partides i campionats les rares vegades que ho feia, com el torneig La Caravel·la del 1952 a Barcelona, però aviat va deixar en ple èxit aquesta pràctica ocasional.

A primers i mitjans dels anys 1960s va donar algunes sessions de simultànies a molts taulers, guanyant la gran majoria de partides, empatant-ne poques i perdent-ne encara menys i en ocasions cap, jugant contra professors i alumnes aficionats, una bona proporció dels quals jugadors federats i en actiu, com Josep Lluís Brasero, al Col·legi del Pare Claret (en més d’una ocasió), als Estudis Alas i en algun altre local de la ciutat de Barcelona. Com que no jugava habitualment, aquestes sessions de simultànies les feia a petició de gent que el coneixia i sabia de la seva força escaquista, tan poc usada.

Diverses circumstàncies el van portar a no practicar gairebé el joc dels escacs, tot i la seva gran afició i la seva capacitat, força i èxits: estudis al més alt nivell, feina amb pluriempleu, la vida familiar en una família que s'anava fent nombrosa, alguns problemes econòmics, freqüents canvis de domicili, altres hobbies... tot hi va influir, però sobretot una certa decisió seva de dejar-ho per més endavant, quan estigués ja més situat, cosa que deia ja als anys 1960s quan li preguntaven perquè no jugava federat i en campionats oficials si se li donava tan bé fer-ho. Mentrestant seguia per la premsa els campionats del món, com el Petrosian - Spassky de 1966, i ensenyava a jugar a escacs als seus fills i filles, jugava partides a casa i amb amistats aficionades... 

I també estudiava escacs. Tenia uns quants llibres molt antics, dels quals ja se n'ha parlat en una altre ocasió, però el seu llibre base ja als anys 1950s era "Los grandes maestros del tablero" de Richard Réti i a partir de 1963 el llibre que estudiava més era "Práctica de ajedrez magistral" de Mikhail Tal, al que l'any 1970 va afegir "Mi sistema" d'Aron Nimzovich. Però la seva biblioteca d'escacs en aquella època ja era d'uns 12 o 15 llibres, que amb el pas dels anys va anar creixent, sobretot quan va decidir-se a implicar-se activament en els escacs de competició, cosa que va passar a partir de l'any 1971. 

Ricard Lázaro Sr. in memoriam

Avui 26 de juliol fa 10 anys que va morir Ricard Lázaro Sanromà (Barcelona 14.10.1923 – Vic 26.07.2008).  La seva personalitat i les seves grans qualitats humanes, la seva intel·ligència i capacitat de treball, la seva cordialitat i bona voluntat i el seu genuí interès i preocupació per la gent ens han faltat des d’aleshores. 

Ricard Lázaro pare al santuari de la Mare de Déu de Meritxell, a Andorra, l'any 1996. 

Era un home polifacètic, un esperit universal que destacava en tots els camps que cultivava, que eren molts: científic, professor, director, emprenedor, mestre de conducció, però sobretot bon espòs i pare de família nombrosa i un cristià catòlic practicant i convençut. En homenatge, en properes entrades donaré algunes pinzellades sobre ell. Al Cel sigui. 

Semblances, 1984

Concepcions dels escacs semblants i estils de joc similars entre jugadors osonencs i mundials.

El 7 de desembre de 1984, el Jordi i jo vam entretenir-nos a elaborar una relació dels estils de joc de jugadors del CE Vic i d’Osona comparant-los amb els d’escaquistes de fama mundial.  No per la força jugant - que potser en part també,  relativament al nostre ambient - sinó sobretot per l’estil de joc. A vegades fins per la personalitat i tot. 

Era un tipus de joc que en aquells anys es feia de tant en tant, per part de diferents jugadors i que anava més enllà d'un comentari casual o puntual sobre similituds de l'estil de jugar a escacs. Era més a quin escaquista d'èlit conegut s'assemblava algú o a qui semblava que prengués per model o que imités, cosa que podia canviar amb el temps, junt amb la impressió de més o menys quin seria si tingués una categoria internacional, o quin de nosaltres podria ser un determinat jugador famós si tingués el nostre nivell. Però solien ser llistes breus i relativament aleatòries o ocasionals, motivades per unes actuacions o partides,  i va ser en aquesta ocasió quan es va fer més general, més completa i a més potser de les que el resultat, que sovint donava diferent, va sortir més rodó. 

En general la comparació es feia de manera directa, buscant d'un determinat jugador osonenc a quin gran jugador mundial podia semblar-se; després va ser també a la inversa, és a dir que donat un determinat campió d’escacs, quin jugador osonenc se li podia comparar[1].

La idea era que la llista fos d’un a un com a norma general, és a dir que a un jugador osonenc li correspongués un jugador famós, sense repetició i sense que fos més d’un, tot i que hi va haver alguna excepció deguda al dubte sobre a qui s’assemblaven més.  

L’ordre indicat va ser l’original, tal com van anar sortint, potser per la facilitat de comparació o l’estil més marcat. Abans d’apuntar-ho ho comentaven i en alguns casos, com queda dit, reflecteix també trets personals o de caràcter similars o que hi feien pensar, però essent fonamental i prioritari sempre l’estil de jugar a escacs, que és del que es tractava.

A Ricard Lázaro Sr. li vam trobar una semblança amb Smyslov. 

Han passat ja molts anys, però pot resultar evocador veure com va sortir i pensar en què s'hi podien assemblar. La llista va quedar així:

Puigsech – Portisch

Bautista – Kàrpov

Teulats – Korchnoi

Comas – Kaspàrov

Ricard Lázaro M. – Tal

Sánchez – Polugaievsky

Ralló – Geller

Vila Parareda  - Bronstein

Canal – Andersson

Solà – Ljubojevic

Rodríguez – Seirawan

Puigdollers – Larsen

Segura – Fischer

Jordi Lázaro – Timman

Barrababe – Botvinnik

Ricard Lázaro S. – Smyslov

Raurell – Spassky

Vinyet – Balashov o Romanishin

Vegara – Olafsson

Heribert Gutiérrez – Gligoric

Brugulat – Taimanov

Vicente – Savon

Xavier Lázaro – Mecking

Mas o Montserrat – Adorjan

Gost – Csom

Serra – Shamkovich (o Liberzon)

Ordeix – Lein

Altés – Bellón

Branchadell – Keres

Climent – Ivkov

Roca – Petrosian

Abeyà – Euwe

Vila Ximénez – Jordi Puig

Font – Pomar

Muntal – Torán

Negre – Torre

Fabré – Ribli

Jugadors centellencs – Miles, Nunn...

Valldeoriola – Chandler

I aquí ho vam deixar [2]. Va ser tal com va anar sortint, espontàniament i per pura associació, va començar volent fer només unes poques comparacions de jugadors del CE Vic i vam acabar fent una llarga llista d’escaquistes osonencs.

L'inici de la llista, que a diferència d'altres s'ha conservat. 

Vam fer també un resum global, recapitulant:

Jugadors “russos”[3] = Bautista, Comas, Raurell, Vinyet, R. Lázaro M, R. Lázaro S, Vicente, Brugulat, Serra, Ordeix...

“Hongaresos” = Puigsech, Gost, Ll. Mas...

Iugoslaus[4] = Solà, Climent...

I vam substituir en el paper, en un torneig A i un torneig B que devía estar jugant-se o haver-se jugat feia poc, els jugadors osonencs pels seus equivalents a veure que tal quedava i quina conclusió en podíem treure, a part d’usar les comparacions per a altres petites classificacions. Era com una petita aplicació d'allò que havíem "descobert". 

Sembla doncs com si en aquella ocasió haguéssim estat particularment inspirats, sobretot en Jordi, que va ser qui principalment va fer les semblances...

---

[1]  Dels noms osonencs proposats no en va quedar cap sense correspondència. Dels mundials sí, van quedar sense adjudicar Stein, Alburt, Dzindzinshasvili, Antoshin... i van aparéixer d’altres que d'entrada no havíem considerat, senyal que ens ho havíem pres seriosament.

[2] Amb la impressió d’haver-ho “clavat” bastant, per no dir molt, i de forma espontània, purament intuïtiva. Però es podrien fer altres equivalències i analogies i així per exemple en un altre sistema de classificació propi meu, molts anys posterior i usant uns determinats paràmetres comparatius, a R. Lázaro Sr. en canvi li vaig trobar un estil més aviat com el de Botvinnik. 

[3] Ja llavors havíem escrit “russos” amb cometes, doncs érem ben conscients que a més de russos hi havia ucraïnesos, letons, armenis, estonis i de les altres nacionalitats de la URSS. Hauria sigut millor escriure “soviètics” i en aquest cas sense cometes, però l’estil rus de joc, el de l’escola russa de Tchigorin, Alekhine, Botvinnik, etc. era també molt important i gairebé decisiu. Potser d’aquí això de “russos”. Però el fet que després s'anotés també "hongaresos" entre cometes devia indicar també que es deia en sentit figurat. 

[4] Aquí escrit ja sense cometes  en l’anotació.

Un joc per a totes les edats, 1978

Els escacs eren ja en aquell temps un joc per a tots i per a totes les edats.  

La foto porta la data de 8 de maig de 1978, però això correspon al revelat del carret. El torneig al que pertany pot ser dels primers mesos d’aquell any, fins i tot podria ser d’inicis de l’any.

S’hi veu jugant a Ricard Lázaro Sanromà, de 54 anys llavors, amb Calero, que en devia tenir 12 o 13. S’ho miren de peu Bueno i Fàbregas fill, acompanyats per un jugador aficionat “de cafè” que era com el seu sparring en partides amistoses i així els hi feia una mica com d’entrenador en el joc.

La partida pertany a un torneig oficial del club, amb rellotge i planilles. En aquells anys la participació de juvenils i infantils va ser intensa en el Club Escacs Vic, sobretot entre els anys 1977 i 1979, perllongant-se posteriorment en el temps, però ja menys nombrosa, als primers anys 1980s. I seria en aquest ambient on apareixeria poc després el fenomen Lluís Comas, que arribaria a ser primer campió de Catalunya infantil (1983 i 1984) i donaria la gran campanada quedant campió del món infantil a l’Argentina el 1984. El fet de que hi hagués una cantera de nens i nois al Club Escacs Vic a partir sobretot de la inauguració del nou local social al setembre de 1977 ho va possibilitar i facilitar.

Però avui caldria fixar-se més en un fet dels escacs de totes les èpoques: que poden participar-hi i enfrontar-s’hi jugadors de tot tipus i concretament de totes les edats. En aquells anys i a la comarca d’Osona en general, i al Club Escacs Vic en concret, això era una realitat, un fet habitual. I precisament al maig de 1978 una delegació de jugadors d’escacs juvenils i infantils va participar amb tota la resta d’esportistes osonencs d’aquestes edats en els Jocs Sant Jordi que van tenir lloc a Sabadell, estant adequadament preparats per fer-ho a nivell català.

Escacs en el viatge, 1973

En el viatge a Grècia en autocar dels alumnes de l’últim curs de l’Institut Jaume Callís de Vic de l’abril de 1973, alguns dels qui hi anaven van jugar en alguna ocasió a escacs. No gaire, però sí algun cop ocasional i aïllat.  Més que res com una mena de demostració de que coneixiem el joc i fins per mostrar que en sabiem o davant situacions que eren ideals per provar un petit joc portàtil que portavem i que habitualment només servia per estudiar o analitzar. Però van ser unes pures anècdotes. 

Així si no em falla la memòria, després de veure a un parell de duaners uniformats búlgars jugant una partida en un tauler, quan ells ho van deixar estar, un parell d’estudiants del grup vam agafar el torn i vam fer algunes jugades d’obertura, davant la curiositat dels mateixos duaners búlgars del lloc de pas fronterer de Kulata; allà em vaig seure davant del tauler i no recordo qui era el rival [1] però ho vam tenir que deixar de seguida perquè just aleshores ens van dir que pugéssim ja a l’autocar per estar a punt per marxar.  Per tant en aquest meu únic cas va ser sols un gest simbòlic, més que qualsevol altre cosa.   

Entre altres segells de pas de frontera, el de Kulata
a Bulgària (23 abril 1973) on vam fer el simulacre
de fer una partida en el tauler de la duana del lloc.

Després al llarg del viatge en alguna parada es va jugar per part de més d’un dels viatgers alguna partida en hores de descans i fins nocturna tant a Iugoslàvia com a Suïssa. Però van ser casos molt concrets i una o dues partides molt informals i ràpides. Més que res com a manera de distreure’s un moment o de fer l’experiència inèdita i ben especial de fer algunes jugades en aquells llocs remots, però o van acabar molt ràpid, en poques jugades, o van restar inacabades. Tot i així es va fer alguna foto.   

Un participant en el viatge jugant en un descans, en algun
lloc del centre de Iugoslàvia (o potser més tard a Zuric).

Es va jugar testimonialment a escacs sí, però molt poc i de forma anecdòtica i curiosament els qui més ens hi dedicàvem, tot i que en el meu cas vaig aportar i deixar el petit tauler de mà portàtil que portava per qui ho va voler quan m’ho van demanar, que recordi no vam jugar quasi gens o gens en el viatge. Estavem per altres coses.  

---

[1] Potser va ser Sardiné.

Una carta en armeni a Kasparov, 1990

Per una iniciativa del nou club de la localitat, es va decidir convidar al llavors campió mundial d'escacs Garry Kasparov, que per aquella època es trobava a Espanya, a fer unes simultànies a Calldetenes.  

Després de diverses converses de la Junta de l'Escacs Calldetenes, que es com es deia el club l'any 1990 i sabent que el campió era d'origen armeni, es va decidir escriure-li una carta en aquest idioma, per tenir un detall cap a ell, oferint-li fer unes simultànies a aquest poble quan passés per Barcelona, amb les que s'inauguraria oficialment aquest club d'escacs recent posat en marxa [1]. 

La carta, amb data del 26 de juny de 1990 i traduïda del català a l'armeni i escrita en aquesta llengua i aquest alfabet a París, pels contactes que tenia un jugador d'origen nord-català resident a Calldetenes, i signada pel aleshores president del Escacs Calldetenes, Ricard Lázaro Sanromà, es va enviar el mes de juliol de 1990 per fax a Alacant on aleshores estava Kasparov jugant un torneig i residint-hi, a l'hotel on s'allotjava. Per una trucada per telèfon a l’hotel i a la sala de joc feta el mateix dia o l'endemà, tot i que no es va poder parlar amb el gran escaquista, el president i qui això escriu es van assabentar que Kasparov l'havia rebuda. 

Un fragment de la carta en armeni que Ricard Lázaro Sr. va signar com
a president del club Escacs Calldetenes amb data 26-06-1990 oferint-li
al campió mundial Garry Kasparov inaugurar el nou club fent unes simultànies

La iniciativa d'escriure-li en armeni va ser producte de la situació d'aquell temps. El mur de Berlín feia poc que havia caigut, el novembre de 1989, arrossegant amb ell la caiguda del comunisme a quasi tots els països de l'Est d'Europa (Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, la RDA, Romania i Bulgària) que van canviar a un regim de tipus democràtic occidental en qüestió d'un parell de mesos com a molt i quasi tots ells de forma pacífica i consensual, però sense abandonar oficialment de moment ni el COMECON ni el Pacte de Varsòvia, cosa que succeiria cosa d'un any i mig més tard, ja al 1991, quan aquests es van dissoldre. 

A la U.R.S.S., que encara existia com a tal, hi governava Mikhail Gorbatxev des del 1985, aplicant l'anomenada perestroika des de 1986 i la glasnost des de 1987, però tot i els desigs d'independència dels Països Bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), res feia preveure encara la total desintegració de la Unió Soviètica que tindria lloc a la 2ª meitat de 1991 i es consumaria a principis de 1992, amb Rússia i les 15 repúbliques de la CEI. 

A mitjans de l'any 1990 s'estava en plena transició d'aquesta situació i un cop decidits a convidar a Kasparov a fer simultànies a la localitat, va semblar un gest simpàtic i que cridaria la seva atenció escriure-li en la seva llengua materna. En aquella època això sonava molt exòtic i era molt inusual, quasi increïble, i es va pensar que podia ser una bona manera que accedís a venir, o com a mínim que s'hi interessés, tot i que l'oferta no era gaire alta, se li oferien 1.00o dòlars, un preu molt per sota del que acostumava cobrar per sessió de simultànies. 

Kasparov no va contestar, o no es va rebre la seva resposta ni la del seu representant, tot i que se li donava la direcció del club i telèfons i altres mitjans de contacte, i estranyats per aquest silenci, que no portava ni tan sols una negativa o una petició de millora de l'oferta, al cap d'un parell de mesos per part del club es va demanar al president de la Federació Catalana d'Escacs, el vigatà Joan Segura, que mirés d'esbrinar què havia passat. Aquest ja va contestar d'entrada que l'oferta era tan insuficient per al preu habitual de fer-lo venir que no havia d'estranyar que hagués donat la callada per resposta. De totes maneres se li va demanar que mirés de veure que hi havia del tema i unes setmanes després el mateix Segura, un cop fetes les gestions, ho va confirmar punt per punt. Era una oferta econòmica tan baixa que no havia merescut ni tan sols una resposta, no estava en els marges de les retribucions i  el campió no podia fer una excepció; això sí, si la milloràvem substancialment, se'n podria parlar amb el seu representant per veure si tenia un forat quan passés per Barcelona. Però el club, recentment format, tampoc podia pagar el preu d'unes simultànies del campió del món, els mil dòlars  ja eren un esforç considerable. 

Aquest fracàs en la contractació de Kasparov, en la que s'havia posat moltes esperances per al club, va ser un dels principals motius pels que Ricard Lázaro Sanromà va acabar deixant la presidència al mes de novembre del mateix any. La iniciativa de la carta en armeni va acabar com una cosa pintoresca, però ineficaç, ja que aquí encara no s'estava al cas de les implicacions dels profunds i accelerats canvis que estaven tenint lloc a Europa i el món. El que si que va quedar clar és que hagués sigut millor escriure-li la carta en anglès o com a molt en rus o en castellà o potser encara hagués sigut el millor de tot enviar-li en català... 

[1]  Amb la qual cosa el club hagués tingut per aquest sol fet una vinculació molt especial amb aquest campió del món d'escacs, que es veia com un símbol de l'oberturisme i la democratització de la U.R.S.S. en aquell temps, i es va pensar que potser al gran jugador d'escacs li podria interessar fomentar els escacs i tenir un club en que fos com un model i exemple i el tingués com a inaugurador del mateix. Però el món i els escacs al més alt nivell estaven ja regits per criteris econòmics i pràctics i no per motius vocacionals i sentimentals, com era el cas dels escacs amateurs. 

Les medalles dels 4 primers comarcals (II)

Retornant al tema de les medalles donades als equips guanyadors i primers classificats dels 4 primers Campionats Comarcals d'escacs per equips d'Osona, els dels anys 1971, 1972, 1973 i 1974,  aquí hi ha unes altres fotos de conjunt de les mateixes: 

L'anvers de les 4 medalles 

I el revers de cadascuna 

Com es pot veure eren diferents cada any - la del II Comarcal fins i tot de diferent color - i les inscripcions ja estaven en català. Es donaven als components de l'equip guanyador i com a mínim també als del 2n classificat i gairebé es pot afirmar que també als del 3è. En alguna edició, potser a la 4ª, podria ser que s'haguessin donat als 6 jugadors titulars (doncs es jugava a 6 taulers) de tots els equips. Com altres iniciatives que tendien a donar importància a aquests campionats, com les llistes acurades de resultats de cada ronda i diverses d'altres, van ser obra principalment del president del C.E. Vic Jaume Portet i probablement en col·laboració amb el vice-president Joan Serra. A partir del V Comarcal del 1975 ja no es donaren, exceptuant potser només a l'equip guanyador durant un any o dos, però d'això no n'ha quedat constància i és possible que desapareguessin ja a partir del 1975. En tot cas són tot un record d'aquell temps que ens mostra la cura que es tenia amb aquests torneigs i foren un dels elements que contribuïren a crear el peculiar atractiu que tingueren aquestes competicions, sobretot en les primeres edicions, però mantenint-lo en totes elles. 

Equips dels Comarcals: el Folgueroles

El Folgueroles va ser l’equip que va succeir al equip de l’Institut Jaume Callís de Vic, que havia dominat els Campionats Comarcals entre 1971 i 1975 [1]. En realitat era el mateix equip, amb els mateixos jugadors, amb un canvi de nom a partir del moment en que Ricard Lázaro Sanromà va deixar de ser el director d’aquest centre d’ensenyament secundari [2]. La base d’un i altre equip eren els 4 jugadors de la família Lázaro, el pare i els seus tres fills, i el nou nom es va triar perquè era el poble on vivien [3]. Els altres jugadors eren també els mateixos de l’Institut: Raurell, Solà, Freixer, etc. si bé amb algunes baixes [4] i amb algunes noves incorporacions, notòriament la del Dr. Brugulat [5].

L'equip del Folgueroles jugant a casa, al bar Ca l'Amadeu del poble, en un Comarcal. La data és molt probablement el 29 de maig de 1976 i el rival és un Centelles, l'equip "A" o el "B". S'hi veu jugant a Francesc Freixer, Miquel Solà i Jordi Lázaro, que mira cap a la càmera. El matx desperta molta expectació entre la gent del poble i s'ho mira també molt jovent. 

Amb la nova denominació de Folgueroles, l’equip va seguir dominant els Comarcals en les 3 edicions entre 1976 i 1978: va quedar 2n de 10 equips al VI Comarcal de 1976, 2n de 8 al VII Comarcal de 1977 i 2n de 14 al gran VIII Comarcal de 1978, que marcà el zenit d’aquestes competicions tant pel nombre d’equips participants, com de rondes i de quantitat i qualitat d’escaquistes que el jugaren [6]. El Folgueroles també va guanyar el torneig per equips especial fet amb motiu de la inauguració del nou local del Club Escacs Vic a la tardor de 1977 i finalment va ser el guanyador de la III i última Olimpíada Comarcal de 1985, amb la que es va tancar definitivament el cicle de torneigs comarcals iniciat el 1971 [7]. 

Però al IX Comarcal de 1979 va tenir un mal resultat – tot i que va ser l’únic en guanyar al equip que va ser campió de l’edició, el dels Independents – i després va desaparèixer com a tal, igual com li havia passat a l’Institut quatre anys abans . 

Amb la diferència que el Folgueroles renaixeria en les posteriors Olimpíades Comarcals, de les que va guanyar com a mínim la III del 1985, que va ser la última. Podria ser, i sembla ser, que també va participar o en un Comarcal de prova que es va fer a final dels 1990s i/o en aquell Comarcal extemporani que va conéixer una edició única l’any 2003 [8].

En resum, un equip mític dels Campionats Comarcals i en general dels escacs a Osona. I si comptem com un de sol, per la seva continuïtat, l'Institut - Folgueroles es pot dir que va ser l'equip més emblemàtic i un dels més exitosos i en conjunt el que més, de tots els Campionats Comarcals per equips d'Osona i altres torneigs per equips relacionats. 

---

[1] L’equip de l’Institut va quedar 2n (de 6 equips) al I Comarcal del 1971, 1è (de 8) al II Comarcal de 1972, 3è (de 8) a la I, i única, Lliga Comarcal del 1973, 2n (de 5) al III Comarcal de 1973, 1è (de 10) al IV Comarcal de 1974 i només va fer mal paper al V Comarcal de 1975, però també va guanyar els 2 primers torneigs estiuencs de Centelles el 1974 i 1975.

[2] En fou el primer director, des de juny de 1968 fins a l’agost de 1975. L’Institut va començar les classes a l’octubre de 1968 i va ser inaugurat oficialment un curs més tard al setembre de 1969. Dirigit per Ricard Lázaro Sr. va ser el primer centre oficial a Espanya a implantar la coeducació a les aules, 3 anys abans que ho comencessin a fer d’altres instituts, i també el primer en fer classes en català a criteri i lliure elecció dels professors – el mateix director les hi feia – també diversos anys abans que ho fessin altres centres públics,  totes dues coses a partir ja del primer curs 1968-69.

[3] Des de finals de maig de 1970 residien a Folgueroles, després d’haver viscut dos anys a Vic i abans un any a Manlleu. Havien vingut des de Barcelona ciutat a la comarca d’Osona l’estiu de 1967 i Ricard Lázaro pare va triar l’any 1969 una casa nova a Folgueroles, encara en construcció, on va residir fins la seva mort l’estiu de l’any 2008. En aquells anys a les cases encara se’ls posaven motius o sobrenoms i la seva va ser coneguda popularment  ja des del principi (1970) com Ca l’Institut, o senzillament, L’Institut. 

[4]  Com la de Miquel Fabré, que va jugar amb l’Institut els dos primers Comarcals i que a partir del Torneig de Lliga de 1973 va jugar pel Centelles, el seu poble, o la de Carles Mazo, que va jugar el I Comarcal i algunes que altres partides posteriors amb l’Institut, sobretot l’any 1972 i potser fins i tot alguna més tard.

[5] El Dr. Josep Brugulat, metge cardiòleg i pintor, va tornar a jugar a escacs i va fer la seva aparició en els escacs osonencs l’any 1974, quan tenia 56 anys, i va fer un ascens molt immediat, essent considerat durant uns anys un dels nous jugadors més forts i prometedors d’Osona. Ell i Ricard Lázaro Sr. es van fer molt aviat amics – jugant regularment entre ells i amb una amistat que va durar fins a la mort de Brugulat l’any 2001 -  i va jugar amb el Folgueroles a partir del primer any d’aquest equip. És possible, però faltaria comprovar-ho, que hagués jugat alguna partida amb l’Institut, però no és probable perquè va començar jugant amb altres equips i pel Folgueroles va ser un “fitxatge” i un puntal de l’equip. En tot cas podia haver jugat pel Institut en algun torneig estiuenc, però és dubtós.

[6] Va ser superat pel Club Tennis Vic, un equip composat majoritàriament per jugadors de categoria preferent i dels millors del C.E. Vic i d’Osona, els anys 1976 i 1978 i pel Roda de Ter, un equip revelació amb molts jugadors també revelació, que va fer un gran torneig l’any 1977. Però per exemple va superar en les 3 edicions a la P.E. Centelles, que per aquells anys era un dels millors equips de Catalunya i que va jugar els Campionats d’Espanya per equips de 1978 i 1979, però a la que els Comarcals sempre se li van resistir.

[7] No hi ha prou informació de moment de la I Olimpíada Comarcal de 1983 i de la II de 1984, per poder dir si les va jugar i ni tant sols si hi va participar, encara que consta que els seus integrants sí que ho van fer, ja fos amb el Folgueroles o integrant altres equips, junts o per separat (com va passar en els darrers Comarcals de 1980 – 1982).

[8] Tot això després de molts anys que molts jugadors osonencs trobessin a faltar els Campionats Comarcals i desitgessin el seu retorn, i després de diverses temptatives com el Campionat de bars o altres succedanis, que no van tenir gaire èxit ni continuïtat. Els Comarcals s’enyoraven i es desitjaven recuperar, però aquest anhel primer no va quallar durant molts anys i després no va reeixir. I per molts va ser una pena.