El Folgueroles va
ser l’equip que va succeir al equip de l’Institut Jaume Callís de Vic, que
havia dominat els Campionats Comarcals entre 1971 i 1975 [1].
En realitat era el mateix equip, amb els mateixos jugadors, amb un canvi de nom
a partir del moment en que Ricard Lázaro Sanromà va deixar de ser el director
d’aquest centre d’ensenyament secundari [2].
La base d’un i altre equip eren els 4 jugadors de la família Lázaro, el pare i
els seus tres fills, i el nou nom es va triar perquè era el poble on vivien [3].
Els altres jugadors eren també els mateixos de l’Institut: Raurell, Solà,
Freixer, etc. si bé amb algunes baixes [4]
i amb algunes noves incorporacions, notòriament la del Dr. Brugulat [5].
Amb la
nova denominació de Folgueroles, l’equip va seguir dominant els Comarcals en
les 3 edicions entre 1976 i 1978: va quedar 2n de 10 equips al VI Comarcal de
1976, 2n de 8 al VII Comarcal de 1977 i 2n de 14 al gran VIII Comarcal de 1978,
que marcà el zenit d’aquestes competicions tant pel nombre d’equips
participants, com de rondes i de quantitat i qualitat d’escaquistes que el
jugaren [6]. El Folgueroles també va guanyar el
torneig per equips especial fet amb motiu de la inauguració del nou local del
Club Escacs Vic a la tardor de 1977 i finalment va ser el guanyador de la III i
última Olimpíada Comarcal de 1985, amb la que es va tancar definitivament el
cicle de torneigs comarcals iniciat el 1971 [7].
Però al IX Comarcal de 1979 va tenir un
mal resultat – tot i que va ser l’únic en guanyar al equip que va ser campió de
l’edició, el dels Independents – i després va desaparèixer com a tal, igual com
li havia passat a l’Institut quatre anys abans .
Amb la diferència que el
Folgueroles renaixeria en les posteriors Olimpíades Comarcals, de les que va
guanyar com a mínim la III del 1985, que va ser la última. Podria ser, i sembla
ser, que també va participar o en un Comarcal de prova que es va fer a final
dels 1990s i/o en aquell Comarcal extemporani que va conéixer una edició única
l’any 2003 [8].
En resum, un equip mític dels Campionats Comarcals i en general dels escacs a Osona. I si comptem com un de sol, per la seva continuïtat, l'Institut - Folgueroles es pot dir que va ser l'equip més emblemàtic i un dels més exitosos i en conjunt el que més, de tots els Campionats Comarcals per equips d'Osona i altres torneigs per equips relacionats.
[1] L’equip de
l’Institut va quedar 2n (de 6 equips) al I Comarcal del 1971, 1è (de 8) al II
Comarcal de 1972, 3è (de 8) a la I, i única, Lliga Comarcal del 1973, 2n (de 5)
al III Comarcal de 1973, 1è (de 10) al IV Comarcal de 1974 i només va fer mal
paper al V Comarcal de 1975, però també va guanyar els 2 primers torneigs
estiuencs de Centelles el 1974 i 1975.
[2] En fou el primer director, des de juny de 1968 fins
a l’agost de 1975. L’Institut va començar les classes a l’octubre de 1968 i va
ser inaugurat oficialment un curs més tard al setembre de 1969. Dirigit per
Ricard Lázaro Sr. va ser el primer centre oficial a Espanya a implantar la
coeducació a les aules, 3 anys abans que ho comencessin a fer d’altres
instituts, i també el primer en fer classes en català a criteri i lliure
elecció dels professors – el mateix director les hi feia – també diversos anys
abans que ho fessin altres centres públics,
totes dues coses a partir ja del primer curs 1968-69.
[3] Des de finals de maig de 1970 residien a
Folgueroles, després d’haver viscut dos anys a Vic i abans un any a Manlleu.
Havien vingut des de Barcelona ciutat a la comarca d’Osona l’estiu de 1967 i
Ricard Lázaro pare va triar l’any 1969 una casa nova a Folgueroles, encara en
construcció, on va residir fins la seva mort l’estiu de l’any 2008. En aquells
anys a les cases encara se’ls posaven motius o sobrenoms i la seva va ser
coneguda popularment ja des del principi
(1970) com Ca l’Institut, o senzillament, L’Institut.
[4] Com la de
Miquel Fabré, que va jugar amb l’Institut els dos primers Comarcals i que a
partir del Torneig de Lliga de 1973 va jugar pel Centelles, el seu poble, o la
de Carles Mazo, que va jugar el I Comarcal i algunes que altres partides
posteriors amb l’Institut, sobretot l’any 1972 i potser fins i tot alguna més
tard.
[5] El Dr. Josep Brugulat, metge cardiòleg i pintor, va
tornar a jugar a escacs i va fer la seva aparició en els escacs osonencs l’any
1974, quan tenia 56 anys, i va fer un ascens molt immediat, essent considerat
durant uns anys un dels nous jugadors més forts i prometedors d’Osona. Ell i
Ricard Lázaro Sr. es van fer molt aviat amics – jugant regularment entre ells i
amb una amistat que va durar fins a la mort de Brugulat l’any 2001 - i va jugar amb el Folgueroles a partir del
primer any d’aquest equip. És possible, però faltaria comprovar-ho, que hagués
jugat alguna partida amb l’Institut, però no és probable perquè va començar
jugant amb altres equips i pel Folgueroles va ser un “fitxatge” i un puntal de
l’equip. En tot cas podia haver jugat pel Institut en algun torneig estiuenc,
però és dubtós.
[6] Va ser superat pel Club Tennis Vic, un equip
composat majoritàriament per jugadors de categoria preferent i dels millors del
C.E. Vic i d’Osona, els anys 1976 i 1978 i pel Roda de Ter, un equip revelació
amb molts jugadors també revelació, que va fer un gran torneig l’any 1977. Però
per exemple va superar en les 3 edicions a la P.E. Centelles, que per aquells
anys era un dels millors equips de Catalunya i que va jugar els Campionats
d’Espanya per equips de 1978 i 1979, però a la que els Comarcals sempre se li
van resistir.
[7] No hi ha prou informació de moment de la I
Olimpíada Comarcal de 1983 i de la II de 1984, per poder dir si les va jugar i
ni tant sols si hi va participar, encara que consta que els seus integrants sí
que ho van fer, ja fos amb el Folgueroles o integrant altres equips, junts o
per separat (com va passar en els darrers Comarcals de 1980 – 1982).
[8] Tot això després de molts anys que molts jugadors
osonencs trobessin a faltar els Campionats Comarcals i desitgessin el seu
retorn, i després de diverses temptatives com el Campionat de bars o altres
succedanis, que no van tenir gaire èxit ni continuïtat. Els Comarcals
s’enyoraven i es desitjaven recuperar, però aquest anhel primer no va quallar
durant molts anys i després no va reeixir. I per molts va ser una pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.