Donant simultànies

Simultànies... 

Simultànies a l'aire lliure a Manlleu, allà per l'any 2000

Són una de les exhibicions que més sorprenen i atrauen l’interès tant dels que ja coneixen i juguen als escacs que així poden jugar amb grans campions o almenys amb escaquistes més forts o en més bona forma, com, sobretot i encara més, dels poc coneixedors del món dels escacs, que ho veuen com una gran proesa gairebé inexplicable: com pot una sola persona jugar, i normalment guanyar la majoria de les partides[1], contra tants rivals alhora. Serveixen per a divulgar i promoure els escacs, donar-los a conèixer i participar en elles ha despertat sovint l’interès per introduir-se més en el món del tauler[2] i fins han estat l’origen de moltes carreres en escacs[3].

Ara bé, les simultànies no tenen tant secret com sembla. És cert que hi ha jugadors d’escacs de gran nivell que no hi tenen gaire tendència a fer-les, encara que solen ser pocs[4]  i en aquests casos se’ls sol qualificar de “no especialistes en simultànies”. Però la immensa majoria dels mestres i fins molts altres jugadors, les juguen a gust i sense cap problema. Jo mateix n’he fet moltes – en moltes ocasions, a molts taulers i a vegades a un gran nombre, no sols quan era realment molt gran el nombre de jugadors sinó també jugant-ne algunes en que quan un acabava n’entrava un altre en el lloc vacant, fins esgotar els qui volien jugar  - i fins contra rivals de la mateixa o superior categoria, de força comparable o que me’ls havia trobat de contrincants en partides normals, a partir de les que vaig fer a Olost, contra l’equip juvenil i infantil de la localitat, l’estiu de 1974, quan encara no havia fet els 20 anys. 

Des d’aleshores n’he fet moltes, a Centelles l’any 1976 contra l’equip[5] i els juvenils de la Penya Escacs Centelles; a Vic pels Mercats del Ram dels anys 1985, 1986 i 1987 com a mínim[6]; a l’Institut Jaume Callís de Vic contra un nombrós grup de professors i alumnes l’any 1990; a Calldetenes en moltes ocasions per la Festa Major als últims anys 1980s i a l’any 1990 a l’equip del poble[7]; a Sant Pere de Torelló contra tot l’equip sencer – del que jo era el primer tauler – l’any 1980[8]; a les biblioteques de Manlleu i de Taradell en diverses ocasions a finals dels anys 1990s i primers 2000s; en pràcticament tots els llocs – i van ser molts – on vaig fer classes i cursos d’escacs com a monitor a col·legis de primària i a instituts (Tona, Malla, un parell  de Torelló, diversos de Vic, més d’un de Manlleu,  Vilanova de Sau, Calldetenes, Folgueroles, Santa Maria de Corcó...), així com si no erro també a algun altre club d’escacs (potser fins i tot al Tennis, on encara als anys 2000s em van demanar que fes unes simultànies, encara que finalment no es va concretar) i encara uns quants més que em deixo, perquè la llista seria massa llarga o senzillament perquè les he oblidat[9].

Una altre vista de la mateixa sessió, organitzada per la Biblioteca de Manlleu. També podia ser l'any 1999 o 2001.

  
I gairebé totes amb èxit, és a dir amb una majoria de victòries, unes poques taules (no sempre, ni molt menys, però sí en unes quantes ocasions,  si la posició estava mínimament igualada solia oferir taules a l’últim tauler que quedava en joc, per haver sigut el que més havia resistit) i molt poques o cap derrota[10], i això en ocasions jugant contra 10, 12, 15, 20 o més taulers[11].  I haig de dir que no hi trobava cap dificultat especial, un cop posat, m’hi engrescava i només em fixava en la posició de cada tauler que tenia davant, i ja que em feien normalment la jugada quan jo passava no hi solia haver problemes, però en alguna ocasió, amb la jugada ja feta – cosa que passava amb segons quins jugadors – vaig detectar a l’instant jugades anòmales o alteracions de la posició, voluntàries o involuntàries, i vaig demanar que les rectifiquessin, sense més incidents[12]. I tinc que dir també que mai vaig tenir dificultats donant les sessions de simultànies, sempre vaig trobar ràpidament la jugada a fer, per pura intuïció i sense calcular gaire o gens – un petit càlcul d’un parell o tres de jugades tenia lloc només en les posicions més complicades – jugant “al toc”: a vegades, sense mirar massa la posició ja feia la jugada, com si tot el procés fos subconscient o inconscient, instintiu o rutinari,  i per això molt més ràpid[13].

Des del principi vaig “endevinar” el truc per a fer simultànies. Aquestes tenen una màgia pròpia que dona gran avantatge al qui les dona sobre el qui les rep. Per la meva experiència, ha de ser realment molt gran la diferència de categoria i força de joc, o ha d’estar realment molt afortunat o en bona forma el qui les rep, perquè el simultanejat guanyi al simultanejador imposant-se d’una manera clara, no per un error o badada d’aquest. El sol fet de jugar contra molts, d’anar passant i que s’hagi de jugar quan aquest arriba de nou al tauler corresponent, després d’haver donat tota la volta[14], fa que donant simultànies tinguis d’entrada l’avantatge de tenir la moral guanyada i o bé et respecten i t’admiren, sobretot al principi i de nou quan veuen que comencen a acabar partides amb el punt per al qui dona la sessió, o bé es pensen que seràs presa fàcil o cometràs algun error greu per distracció o per cansament, i en els dos casos els resultat és una gran avantatge per al protagonista del esdeveniment. Ser el centre de les mirades i el focus de l’atenció et dona un suplement d’energia i la inspiració sorgeix per si sola, els encerts “volen”, la mà se te’n hi en va, ho veus a primer cop de vista i si bé es veritat que hi ha algun cas en que comets alguna errada que et fa acabar en taules una partida guanyada o perdre una d’igualada, això passa molt més rarament fins i tot que en una partida lenta. Donant simultànies he vist i he fet combinacions espectaculars, millors que habitualment,  per a sorpresa meva. I fins i tot he guanyat a rivals amb els qui he perdut en una partida de torneig[15]...

Les simultànies són tot un món[16], la “crema”, en diversos aspectes, de l’actitud i l’activitat escaquista, i tenen un plus de màgia afegida a la que ja de per si hi ha en els escacs[17]. Almenys aquesta és la meva experiència[18].

---

[1] D’entrada sembla com si el qui les dona tingués unes capacitats inusuals, cosa que li dona un magnetisme especial. Sobretot les primeres vegades que un veu fer-ne o hi participa, pot donar la impressió com d’una actuació de mentalista, de poders intel·lectuals fora del corrent,  o de mag del joc,  i tot i que no és així, costa descobrir-ho.

[2] Solen portar el desig de descobrir “el truc” que permet fer-ho i, més encara, l’ambició de poder emular al qui les fa.

[3] En el meu cas mateix, l’afecció als escacs em va començar veient l’especial ambient, l’enigmàtica capacitat de fer-ho  i l’intrigant resultat satisfactori de les simultànies a molts taulers que donava el meu pare, sobretot al col·legi del Pare Claret a principis dels anys 1960s o les a pocs taulers, però selectes, que havia fet a Estudios Alas, en tots dos casos a Barcelona. Potser sense adonar-me’n vaig mig pensar o preveure de forma inconscient que més endavant jo també les faria.

[4] Una altre cosa és el jugar a cegues i encara més les simultànies a cegues, que encara que no tant rares com es sol pensar, és un assumpte molt més minoritari.

[5] Era a 12 taulers i en principi havia de ser amb els de l’equip “B” però, exceptuant les màximes figures, n’hi havia també forces del “A”.

[6] En aquests exhibicions, en ple Passeig de Vic durant els dies principals de la festa, fetes per iniciativa de l’Heribert Gutiérrez, érem diversos els qui jugàvem amb el públic i no fèiem gaires taulers cadascun, 3, 4 o 5, però això sí, sempre que una partida acabava s’hi podia posar, i s’hi posava, un altre espectador del públic que volia jugar i que com que venia gent de tota Catalunya et podies trobar amb la sorpresa de que fos un bon jugador, o molt bo i tot en algun cas, però tot i així guanyàvem la gran majoria de les partides, amb els bons sovint acabaven en taules, encara que és clar que en podies perdre alguna en aquests casos. Jugàvem així tot un matí o tota una tarda, un bon nombre d’hores, que, enfeinat, concentrat i excitat pel que estaves fent, passaven volant.

[7] En aquesta ocasió vaig ser co-simultanejador amb Josep Gutiérrez: un passava a tots els taulers parells i l’altre als imparells.

[8] Si no recordo malament, primer vaig jugar contra els juvenils i infantils i després contra l’equip A i B del Sant Pere al complet i després, com a figura invitada, vaig donar els premis dels campionats socials del club.

[9] Sempre, evidentment, referint-me a quan era jo el simultanejador. Com a rival d’un simultanejador no n’he fet gaires, dues o tres: contra Medina el setembre de 1971 i potser en una altra ocasió, contra Segura el 1972... i vaig perdre en cada cas. Però no vaig jugar mai en simultànies amb Pomar (que en va fer moltes a la comarca d’Osona al llarg dels anys), ni amb Karpov (1976), Korchnoi (1979), etc. En totes aquestes vaig ser simplement espectador.

[10] Cap solia ser el més habitual, una sola derrota era un resultat que es donava de tant en tant, dues o tres derrotes era molt rar. Però sempre el nombre de partides guanyades superava en molt al de taules i el nombre d’aquestes solia superar al de derrotes, no faltant, però, casos en que les guanyava quasi totes, sense cap empat però amb una o dos derrotes. També era molt habitual quedar imbatut.

[11] El mínim era de 4 a 8 i el màxim podia arribar en alguna ocasió a 25 o 30.

[12] En tots els pocs casos en que ho vaig tenir que fer, el rival va reconèixer l’error, es va disculpar atribuint-ho a un error o a que havia mogut les peces “pensant” (cosa il·legal, però que algun cop passava) i no les havia tornat a la posició original correctament, i no hi va haver cap més incidència. Fins i tot en diverses ocasions, també poques però unes quantes a la llarga, vaig tenir que avisar al rival que el seu rei estava en escac o que alguna peça estava clavada i no podia fer la jugada que volia fer, cosa que solia ser el preludi d’un mat imminent.

[13] Per l’estil del que passa jugant a ping-pong... En el tennis taula tampoc calcules, ni tens temps de fer-ho, la reacció és instantània...si t’hi penses el més mínim, perds la jugada...

[14] En les simultànies que jo donava, normalment es podia “passar” unes quantes vegades, sempre que no s’abusés o s’ho prenguessin per sistema. En algun cas algun rival va passar no sols més d’un cop sinó bastants abans de fer la jugada i jo li deixava fer... sovint acabava fent una equivocació greu i després d’un cas així jo li prenia un peó, li guanyava una qualitat o fins i tot una peça, o fins i tot em permetia fer un atac directe força decisiu... També hi havia qui solia passar un cop a la majoria de les jugades, i el resultat a la llarga solia ser similar, acabava fent una jugada més fluixa que si no s’hi hagués pensat i repensat tant.

[15] O als que no m’atreviria a jugar com ho faig en elles... o bé si ho fes, suposo que no em sortiria tan bé.

[16] En això s’assemblen a les partides ràpides, amb les qui tenen punts de coincidència, però també a l’inrevés del que se sol pensar, són molt diferents... Simultànies i partides ràpides són tota una altra cosa i en aquest sentit el joc a molts taulers té molts més punts de contacte amb el joc normal, i no sols pel qui juga com a participant sinó també per al qui les dona.

[17] També per a tots els participants i fins per als espectadors, però sobretot per al “mestre” (perquè al cap i a la fi són alhora una exhibició i com donar una lliçó).

[18] Quan acaben, pràcticament sempre, amb un bon o molt bon resultat pel qui les fa, no sols estan sorpresos participants i observadors, sinó el qui fa l’exhibició, almenys en el meu cas. Tenen una dinàmica pròpia...